Consulta:

c/ Dr. Pujadas 56, Àtic 1ª - 08700 Igualada (Barcelona)

Quan la lactància materna no és com esperàvem

Sovint durant l’embaràs ens informem sobre la lactància materna. La major part de vegades la informació que rebem és que la llet materna és la millor llet que poden prendre els nostres fills, que és el més natural, que porta moltes defenses i fi de la història. Totes aquestes afirmacions són completament certes, però caldria profunditzar una mica més, ja que moltes famílies esperen que la lactància sigui un procés fàcil i sense complicacions, i no sempre és així.  El correcte establiment de la lactància materna depèn de varis factors. És important estar-ne informat per saber en quines dificultats ens podem trobar, com solucionar-les i a qui o a on cal consultar.

L’instint de succió és innat i la funció principal de les popes en qualsevol mamífer és la d’alletar les seves cries. Fins aquí claríssim. Però l’establiment de la lactància és un aprenentatge de la mare i el nadó, on el pare hi té un paper importantíssim perquè arribi a fi de bé.

És important que els dos membres de la parella estiguin informats i tinguin les idees clares, per tal d’anar a la una en la lactància del seu fill. Les primeres setmanes post part són dures, es dorm poc, estàs cansat, quan estàs menjant llavors el nadó vol popa i encara no ho domines el suficient per fer tres coses alhora i costa trobar 5 minuts per dutxar-se. Si a més hi sumem que quan es dona de popa fa mal i la teva parella et diu “dona-li un biberó i ja està”, llavors és el caos… És com si estàs fent una marató i al km 36 et diuen “saps què, fas mala cara, deixa-ho estar i anem a fer un café”, enlloc d’animar-te a continuar i lluitar per arribar al final.

Durant el post part ho dones tot i més de tu, et sents esgotada i a sobre, enlloc de donar-te un cop de mà, animar-te i buscar solucions, et diuen que “no n’hi per tant, que hi ha molts nens que han crescut amb biberó”. I sí que és veritat que els nadons també creixen amb biberó, però si una mare vol alletar el seu nadó, cal ajudar-la i facilitar-li el camí al màxim, proporcionar-li informació certa i actualitzada perquè pugui decidir què és el millor per ella i el seu nadó.

D’altra banda, també és primordial, sempre que el nadó no precisi cures intensives, que no el separin per res de la seva mare. I que just néixer facin pell a pell com a mínim dues hores, i així el nadó es pugui agafar al pit de forma espontània.

També és de vital importància no oferir xumet, o suplements de llet artificial amb tetines convencionals, fins que la lactància no estigui establerta, ja que el mecanisme pel qual surt la llet d’un biberó o de la popa, és completament diferent. És com anar en un cotxe “Ferrari” i després passar a una moto de “fórmula 1”, ens faríem un embolic en la manera de conduir-lo. Per tal de què això no passi amb la lactància, si cal suplementar amb llet un nadó ho podem fer amb altres mètodes que facilitaran que el nadó continuï popant sense més dificultats.

És important estar ben informat de les diferents maneres de suplementació que són: mètode dit-xeringa, mètode kassing , vaset o relactador.

Quan hi ha dificultats amb la lactància és important està ben assessorat per personal actualitzat, competent i habituat en el maneig de la lactància. La llet materna és or i salut a curt i llarg plaç per els infants d’avui i els adults del futur. Informa’t!

El que ningú t'explica del postpart

El què ningú t’explica del post part

Arribes a casa després de parir, amb una criatura en braços que necessita el 100% dels seus pares, uns quants rams de flors,  el teu fill plora, tens dubtes i no hi ha botó vermell, però sí un munt d’opiniòlegs disposats a donar-te un munt de consells gratuïts i no demanats sobre què has i què no has de fer amb el teu fill, una situació que moltes vegades no respon a les expectatives que teníem abans de parir.

La sensació que acostumen a descriure la majoria de mares és de com quan arribes d’un dia molt dur després d’una llarga jornada de treball. Estàs cansada, has menjat poc, estàs atabalada i desbordada, de no gaire bon humor. I en el postpart hi hauríem d’afegir que no dorms tot el que voldries. T’inunden un munt de preguntes i dubtes sobre el teu petit. Físicament, tenint en compte que acabes de parir no et trobes al 100%. Tens dolorets, et canses ràpid per la pèrdua de sang durant el part, arribes a casa i comences amb la pujada de llet, potser el nadó té dificultats per agafar-se al pit… a més, el telèfon no para de sonar amb missatges i trucades de persones que volen venir a veure’t.

Llavors és quan et mires al mirall i veus una dona amb cara visiblement de cansada, amb ulleres, possiblement una mica despentinada, amb la panxeta postpart (que cap famosa té), i que li costa trobar 5 minuts per dutxar-se. Penses que la teva vida ha fet un gir de 360º i la teva veu interior et diu “on m’he posat!”

D’altre banda, és comú que la mare experimenti sentiments de tristesa, ganes de plorar… Tot aquest cúmul d’emocions i sentiments són NORMALS en la majoria de dones. Per resoldre aquesta situació d’estrès fisiològic, és de vital importància per la mare i el nadó sentir-se recolzats, i tenir el suport adequat. Les visites que s’agraeixen són aquelles que t’ajuden amb les feines de casa i et porten menjar fet.

Quan hi ha dificultats en la criança o amb la lactància del nadó cal consultar els professionals especialistes i actualitzats com la llevadora, per tal que ens puguin ajudar en el què necessitem.

Una mare, un pare i un nadó tranquils es traduiran en un postpart més tranquil i amb una lactància materna i criança satisfactòria. Amb el pas dels dies cada membre d ela família anirà trobant el seu lloc, i els pares cada dia coneixeran millor el seu fill i entendran amb més rapidesa el què necessita en cada moment.

Lactància materna: Com sé si es queda amb gana?

Aquesta és la pregunta estrella, i jo em pregunto quan li dones un biberó com ho saps?? El biberó té un indicador de “complet” ¿?? Potser hauríem d’aprendre a confiar en els nostres nadons i en el nostre instint , en la seva capacitat de fer-se entendre i utilitzar el oblidat “sentit comú”. En circumstàncies normals en nadons i mares sanes, de què ens serveix saber si el nadó ha pres 120cc  o 150cc de llet? DE RES!!!! Igualment el què valorarem serà l’evolució del seu pes i l’estat general per saber que tot evoluciona correctament.

Com podem saber que tot funciona bé? Doncs d’entrada veurem que el pes del nadó evoluciona bé. D’altra banda el nadó s’agafa sovint al pit i el sentim com empassa activament, la mare no té dolor a les popes i el nadó fa caques i pipis cada dia seguint el seu patró habitual.

És molt important que el nadó tingui “barra lliure” és a dir que s’agafi al pit quan vulgui i l’estona que vulgui tan dia com de nit,  fugiu de tot el personal sanitari o no, que us digui “cada 3 hores 10 min a cada pit” ja que això és una teoria de fa 40 anys fruit d’un gran desconeixement i sense cap tipus de fonament.

Sovint subestimem els nadons i les seves capacitats de comunicació i autoconeixement. Ja que al igual que els adults sabem quan necessitem menjar perquè tenim gana , els nadons també. Ells també tenen gana o se senten satisfets, hi ha dies que tenen més gana que d’altres i així ens ho fan saber. També passen per pics de creixement, dies en què demanaran molt MÉS, podríem dir que pràcticament es passen tot el dia a la popa. Moment en què la mare pensa que no té suficient llet doncs el nadó passa tot el dia enganxat a la popa , està més irritable i les popes “no donen a l’abast” i estan toves donant la sensació que no hi ha prou llet. Doncs bé això és el què anomenem crisis de creixement o lactància, l’element principal per superar-les és la paciència, el coneixement de què passa, no escoltar els opiniòlegs de cap tipus que volen fer creure a la mare que no té prou llet o que és aigualida,  saber que una crisi de lactància pot durar entre 3-6 dies i tot torna a la normalitat.

I si tot i així hi ha dubtes o necessiteu suport si us plau consulteu personal format i actualitzat o aneu als grups de suport a la lactància i criança.

Papa, mama, us necessito

Papa, mama si ploro és perquè us necessito!

Quan acabes de ser mare o pare, sobretot quan és per primera vegada, moltes persones del nostre entorn més proper i no tan, ens donen consells sobre la criança dels fills, basant-se en les pròpies creences, amb allò que “s’ha dit sempre” i allò que la nostra cultura i societat accepta com a “normal”.

Massa sovint se senten frases com “no l’agafis en braços que s’acostumarà….”, “ha d’aprendre que la vida és dura”, “és bo que plori perquè se li eixamplin els pulmons” , “ha de ser independent….” , “ha d’aprendre a calmar-se sol…”, “millor que dormi a la seva habitació des del primer dia”, “l’estàs mal criant amb tants braços”…. aquestes tan sols són uns pocs exemple del que se senten a dir dia a dia moltes mares. I què hi ha de veritat en tot això?? RES DE RES, són un conjunt de frases producte de falses creences, basades en les necessitats dels adults i no en la dels nens.

Dins del grup dels mamífers, els humans som els que naixem més immadurs , no podem caminar per tan no podem seguir la nostra mare com faria una vedell o una girafa i tampoc podem agafar-nos al coll de la nostra mare com faria una mona , per tan depenem totalment de la cura dels nostres progenitors i els nadons ho saben, saben que sols no sobreviurien i tenen mecanismes d’alarma , com el plor per fer-se sentir i que “algú” en tingui cura.

Per poder néixer amb les mateixes habilitats que neix un vedell, la gestació humana hauria de durar 18 mesos i llavors tindríem nadons tan grans que no podríem parir-los, per això la sàvia naturalesa la va escurçar a 9 mesos.

Els nadons es passen 9 mesos dins la l’úter de la seva mare, un entorn càlid i segur. Després surten a un món ple de soroll i llum encegadora, imagineu que un dia a mitja nit i sense avisar un posen al mig del camp nou ple de gent i amb tots els focus encesos i enfocats cap a vosaltres, com us sentiríeu? Por, atabalament, molt estrès, inseguretat així és com es sent un nadó quan neix. El pit de la mare és el lloc més segur per ells, senten el cor de la mare, senten la seva escalfor i hi tenen l’aliment això els dóna seguretat, tranquil·litat, protecció i per tan garantia de supervivència, per ells si no senten la teva escalfor simplement no hi ets, no són prou madurs per entendre que estàs a un metre, per tan salten les alarmes i ploren.

Els nadons necessiten el contacte amb els seus pares igual que l’aliment, quan ploren no ho fan perquè tenen ganes de fer-nos la “punyeta” o perquè estem a mig sopar i volen que els passegem, ho fan perquè ens necessiten i la seva única manera d’expressar-ho és el plor, ploren per tot sí, però perquè no poden fer-ho de cap altre manera. Deixar-los plorar és cruel i acostumar-los a “abandono”, a ensenyar-los que no són importants, a perdre’ls el respecte, a no atendre les seves necessitats bàsiques. Pressuposem que quan una persona adulta plora ho fa per alguna raó important i per tan intentem consolar-lo, ajudar-lo o donar-li un mocador, si tenim tan clar això perquè quan és amb un nadó o un infant pensem “ens vol prendre el pèl, deixem-lo que plori una estona ja es cansarà, que s’acostumi que la vida és dura…..” quan simplement el què ens està dient és que ens necessita a prop.

Com la major part dels processos de la vida, la “independència” del nadó és evolutiva, quan neixen ens necessiten molt, mica a mica van creixent i fent canvis, un dia juguen allà el nostre costat, un altre dia juguen a dues passes, un altre ja corren pel parc, un altre van sols a buscar el pa… és evolutiu i cada infant va al seu ritme no sent millor o pitjor que un nadó amb 9 mesos necessiti ser portejat constantment i un altre prefereixi jugar i anar a quatre grapes a tot arreu, l’important és que sigui l’infant qui marqui el ritme i els seu pares hi siguin per acompanyar-lo amb respecte i confiança, entenent els seus processos.

D’aquesta manera tindrem adults més segurs de si mateixos, amb gran capacitat per gestionar l’estrès que actuaran amb respecte i empatia cap a les persones que els envolten perquè això és el que els hi hauran ensenyat de ben petits.